08 Maig 2014

Fahrenheit 451

Quant Ray Bradbury editava en 1953 la seva novel·la Fahrenheit 451 –títol que fa referència a la temperatura que es crema el paper- no s’hauria imaginat mai que no seria el foc, sinó l’avanç tecnològic de la informàtica i conseqüentment la xarxa, la gran amenaça per el paper. No els continguts, es clar –aquest continuen en major o menor rigor, hi ha de tot-, però sí el suport bibliogràfic més estimat pels mants del jazz, ja que també ens hem convertit en una mica mitòmans i col·leccionistes.

Hem vist com les revistes especialitzades han desaparegut, al manco en el nostre país, o en el millors del casos traspassant la capçalera a format de bits.

Amb aquest panorama, me sembla encoratjador el treball que fan els de “La ruta del Jazz”, publicació mensual, discreta, però ben feta amb els recursos disponibles que el passat mes d’abril celebraven el primer aniversari. El jazz encara és en paper! Un fet que ho hauríem de celebrar tots. Per a molts anys, estimats company.

Bon dia i bona sort!

07 Maig 2014

Tret de sortida

Avui fa trenta tres anys que al Teatre Principal de Palma es donada el que podem considerar con el tret de sortida de tot una sèrie de concerts, i la posada en marxa del Festival de Jazz de Palma que tinguérem l’oportunitat de gaudir a la nostra ciutat.

El concert de Sonny Stitt, amb Tete Montoliu al piano, Herbie Lewis al contrabaix i Billy Higgins a la bateria, evidenciava que a Palma hi havia una afició per a una música pràcticament desapareguda aleshores de qualsevol cartellera. La vetllada fou força interessant, vos ho puc assegurar.

A més, sense que ens assabentéssim, l’èxit del concert, provocaria l’increment en la venda d’entrades d’un altre concert que es preparava per a poc temps després a la Magna del Auditorium: el de Keith Jarrett.

Així què, com deia, podem considerar aquest concert com el punt de partida d’una bonança jazzística a Ciutat que, avui, cal recordar.

Bon dia i bona sort! 

(El quartet a la porta de Trui Centre) Foto cedida per Miquel Jaume

(Desrpés de concert, un bon sopar) Foto cedida per Miquel Jaume

06 Maig 2014

Un per a tots i tots per a un

Aquest crit de guerra dels Tres Mosqueters que es repeteix en l’obra d’Alexander Dumas publicada originalment en fascicles al diari Le Siècle entre el maig i juliol del 1844, podria haver estat també el lema de les bogeries nocturnes del Minton’s,  club instal·lat  al primer pis del Hotel Cecil, a Harlem, durant els anys quaranta, conegudes com a les jam sessions i que provocarien la revolució més important de la història del jazz fins avui: el Bo bop.

Ens podem fer una idea, idò, de la importància d’aquestes sessions en les quals cada músic posava sobre l’escenari tot allò que tenia musicalment per a dir. I es que és en les jams on, per norma, es generen els discursos més intensos i personals, d’aquí la seva importància.

Ahir es celebrà el 6è aniversari de les Jam Sessions del Blue Jazz Club, instal·lat al capdamunt del Hotel Saratoga de Ciutat. Ja sé que les comparacions son odioses; però, salvant totes les distàncies –n’hi haurà que pensin que son insalvables, bé-, ens hem de felicitar de poder comptar amb un lloc on els nostres músics de jazz hi puguin dir la seva.

Per tant molts anys i bons i enhorabona per aquesta porta oberta a la imaginació del jazz.

Bon dia i bona sor!   

05 Maig 2014

Dos polissons a bord

Realment no son dos polissons ja que el bitllet se’l han guanyat per mèrits propis, ni tampoc s’han acovardit gens ni una mica entre tanta figura californiana. La mediterrània que duen en la sang també els ha donat l’empenta per a no quedar enrere acompanyant l’arrauxada musical de Peter White. Cristian Sorribas i Alberto Moreno, alma mater de Saxophobia que també ha tingut el seu moment al Mallorca Smooth Jazz Festival, se’n han desfet en coratge i encert.

Ah! I el Festival acabà passat el mig dia d’ahir amb les actuacions del bon saxofonista Paul Shilts i del pel·liculer Gregg Karukas.

Enhorabona per la cita, força smooth i fins l’any vinent.   

 

Bon dia o bona sort!

(Cristian Sorribas i Alberto Moreno amb Peter White)

(Cristian Sorribas i Alberto Moreno amb Peter White)

(Paul Shilts)

(Gregg Karukas)

04 Maig 2014

El mag i l’alquimista

Sota una imatge a mig camí entre un elegant Michael Bublé i un estil més casual de Justin Bieber, s’amaga una de les millors veus que he sentit fa molts anys. És Spencer Day, un jove cantant –també toca el piano- amb un domini vocal –els baixos son realment increïbles-, de l’afinació, de l’amplitud de registre i del punt de lirisme exacte per a cada interpretació, comparables al dels millors crooners del jazz. Però, a més, és simpàtic, atractiu, sap estar sobre l’escenari, te una capacitat de comunicació, tan si canta com si t’explica qualque cosa, absoluta i selecciona un repertori perfectament compensat. Vaja, que si s’ho proposa i els astre li son favorables, té tota la màgia per a menjar-se el món, com ens ho mostrà al primer concert de la tercera jornada del Mallorca Smooth Jazz Festival.

Joventut i empenta no n’hi falta, gens ni mica, a Peter White. Als seixanta anys, no deixa de fer cabrioles sobre l’escenari, i el que encara és millor, maneja la guitarra amb un vigor i una trempera quasi adolescent. Quant toca una peça, saps de on parteix però fins el finals no podràs endevinar on arribarà. Tot es pot mesclar, qualsevol melodia pot donar peu a una nova, amb coherència i efectivitat –malabars musicals a part-, sota l’alquímia que destil·la amb el seus dit.

El vespre acabà anticipant el final de Festa més apropiat pel diumenge: Jessy J., Nick Colionne, Gregg Karukas, Paul Shilts i, per suposat, Day i White sobre l’escenari. Tot una meravellosa bogeria.

Bon dia o bona sort!

(Spencer Day)

(Spencer Day)

(Peter White)

(Peter White)

03 Maig 2014

La bella i la bestia

Si el discurs del saxo de Jessy J. No és per a tirar coets, el vocal és per a llogar cadiretes. No és que l’afinació sigui la cara de presentació; però la desentonació és la seva creu.

Smooth jazz mengívol el d’aquesta artista que ha treballat amb Michael Bublé o The Temptations –i se l’hi hauria pogut encomanar qualque cosa més- amb una més que qüestionable llatinitat de Txa-txa-txa i allunyats referents del Santana més pletòric i comercial.

La segona part fou molt més intensa i plena d’efervescències guitarrístiques d’un Nick Colionne embotit en un vestit entre salmó i rosa pastel, que ens demostrà que el dia que ens falti George Benson, té un fidel successor. I això ja val molt.

En el que coincideixen ambdós, es en la transformació de la seva dissertació musical depenent si toquen amb altre o sota la seva presidència. Ara bé, si la bella Jessy hi guanya considerablement compartint escenari, la bestia de Nick és senzillament diferent però igual de convincent.   

Continuarem en el Mallorca Smooth Jazz Festival.

Bon dia i bona sort.

(Jessy J)

(Jessy J)

(Nick Colionne)

(Nick Colionne)

02 Maig 2014

Llops sota la pell de xot.

Hi ha vegades en que sota la pell del xot del smooth Jazz hi podem trobar autèntics i ferotges llops musicals. Ens ho demostrà ahir la primera de les quatre jornades del Mallorca Smooth Jazz Festival del Protur  Biomar Gran Hotel & Spa de Sa Coma (continuarà fins el pròxim diumenge, per tant encara hi sou a temps). Una vetllada protagonitzada pel saxo i dos músics, Elan Trotman i Richard Elliot, que no posaren cap entrebanc en deixar anar la seva imaginació més creativa en un vespre de doble concert eclèctic, en el que hi trobarem calipso, funk, soul, reggae. Tot no massa amanerat per l’smooth.

Una gran vespre, una gran festa en la que hi desfilaren altres participants del Festival que veurem la resta dels dies com Peter White, Nick Colionne, Paul Shilts Weimar i la bellesa de Jessy J.

Ho seguiré contant.

Bon dia i bona sort.       

(Elan Trotman)

(Richard Elliot)

(Trotman amb Peter White)

(White, Trotman i la bella Jessy J)