01 maig 2014

Reina per un dia.

Ahir va ser el Dia Internacional de Jazz. I ara què, de cop i volta s’ompliran les sales de concerts per a escoltar aquesta música? Es començaran a vendre tants Cd’s que els discs de jazz entraran en els ‘top ten’ –si és que encara qualcú sap què és això-? Els músics començaran a cobrar un sou digne –o senzillament un sou-? La música de jazz brollarà, feliç i contenta rere cada cap de cantó?

Estic convençut que no, el meu optimisme no en permet abraçar la ciència ficció, i per tant ni m’ho puc plantejar.

Per molt que es vulgui institucionalitzar –amb les millors intencions des de la UNESCO-, el jazz no canviarà el seu continu tarannà des de fa més d’un segle, seguirà sent una música marginal, perifèrica i d’unes privilegiades minories que en gaudim com de cap altre cosa. El cap i a la fi, el jazz seguirà sent, esperem, el jazz. I el d’ahir va ser “reina per un dia”.

Bon dia i bona sort.