El mag i l’alquimista
Sota una imatge a mig camí entre un elegant Michael Bublé i un estil
més casual de Justin Bieber, s’amaga una de les millors veus que he sentit fa
molts anys. És Spencer Day, un jove cantant –també toca el piano- amb un domini
vocal –els baixos son realment increïbles-, de l’afinació, de l’amplitud de
registre i del punt de lirisme exacte per a cada interpretació, comparables al
dels millors crooners del jazz. Però, a més, és simpàtic, atractiu, sap estar
sobre l’escenari, te una capacitat de comunicació, tan si canta com si
t’explica qualque cosa, absoluta i selecciona un repertori perfectament
compensat. Vaja, que si s’ho proposa i els astre li son favorables, té tota la
màgia per a menjar-se el món, com ens ho mostrà al primer concert de la tercera
jornada del Mallorca Smooth Jazz Festival.
Joventut i empenta no n’hi falta, gens ni mica, a Peter White. Als
seixanta anys, no deixa de fer cabrioles sobre l’escenari, i el que encara és
millor, maneja la guitarra amb un vigor i una trempera quasi adolescent. Quant
toca una peça, saps de on parteix però fins el finals no podràs endevinar on
arribarà. Tot es pot mesclar, qualsevol melodia pot donar peu a una nova, amb
coherència i efectivitat –malabars musicals a part-, sota l’alquímia que
destil·la amb el seus dit.
El vespre acabà anticipant el final de Festa més apropiat pel diumenge:
Jessy J., Nick Colionne, Gregg Karukas, Paul Shilts i, per suposat, Day i White
sobre l’escenari. Tot una meravellosa bogeria.
Bon dia o bona sort!
(Spencer Day)
(Spencer Day)
(Peter White)
(Peter White)
No hay comentarios:
Publicar un comentario